Imaginen que Joan, una persona fictícia, té esquizofrènia i manifesta les característiques més freqüents d'aquest trastorn. De seguida podem pensar que en alguns moments sent veus que li animen a fer-se mal i que el menyspreen.
No ens estranyarà tampoc que puga considerar, sense motiu, que la gent està en contra seua o que els seus veïns estan coordinats per espiar-lo.
Probablement, però, no tindrem en compte que com a persona adulta i que amb poc més de 20 anys, les seues capacitats de raonament, per recuperar els seus records i per controlar les seues reaccions, igual que la velocitat en què funciona la seua ment estiguen afectades de forma important.
Així mateix, Joan pot tindre dificultats en la gestió emocional i les relacions socials, com ara en la interpretació de les emocions que mostren altres persones. Tot açò li condicionarà com gestiona la seua llar o potser faça que tinga moltes dificultats per tindre feina estable.
Els antecedents de Joan
A la família de Joan ja hi ha antecedents de persones amb problemes importants de salut mental.
L'oncle del seu pare era el boig del poble, quan la seua família vivia en un poblet de La Costera. Així mateix, ingressaren el germà de son pare a l’antic manicomi de Bètera en un episodi en què tingué una alegria desmesurada i feu una gran festa amb les seues amistats, en què es gastà els pocs estalvis que tenia.
El part de Joan, en febrer de 1970, fou difícil. La infància i adolescència de Joan també ho foren. La seua família migrà del poblet de La Costera a Mislata perquè la faena al camp no donava prou diners a son pare i sa mare per criar Júlia, la germana major de Joan, i a Joan. La situació econòmica a Mislata no millorà gaire i el pare passava el poc temps lliure que tenia al bar, jugant al dòmino i bevent cervesa.
El xiquet i adolescent Joan
Joan fou un xiquet solitari i amb dificultats escolars, cada vegada més importants conforme anaven avançant en els cursos. Així mateix, tenia idees i conductes estranyes, com ara parlar a les pedres fins els 12 anys perquè tenen ànima. En tot açò s'assemblava a la seua germana Júlia.
A Joan sobretot li costava memoritzar els continguts. A empentes i rodolons, aconseguí traure’s el títol de tècnic de farmàcia i el carnet de conduir.
Compartim coneixement directament amb els nostres lectors mitjançant la traducció de la recerca i l'anàlisi acadèmica en notícies diàries en les quals pot confiar. Faça de ‘The Conversation’ una part vital del seu dia a dia registrant-se a la nostra newsletter setmanal gratuïta.
El jove Joan
Amb 19 anys pràcticament havia perdut el contacte amb els amics que havia fet a l'institut i no n'havia fet de nous.
Es passava una part important del seu temps lliure a la seua habitació, fumant tabac i cannabis.
Cada vegada estava més ansiós i no tingué èxit amb la inserció laboral. Començà a treballar en diferents tendes i farmàcies. En fou acomiadat d'unes quantes, la qual cosa li causà molta frustració.
Primer episodi psicòtic
Als 21 anys, un dia començà a sentir veus que li insultaven i l'animaven a fer-se mal perquè era “el que es mereix”. No isqué de l'habitació fins que, dos dies després, son pare, molt preocupat pel que havia viscut amb el seu oncle i el seu germà, contactà el metge de família.
Fou ingressat de manera involuntària a la unitat d'aguts de psiquiatria de l'Hospital de la Fe (València), d'on isqué amb una davallada significativa de les veus i el malestar associat.
La família també el trobà, arran d'aquest episodi, més despistat i més maldestre mentalment, així com més lent, problemes que ha mantingut la resta de la seua vida amb èpoques millors i pitjors.
El Joan al llarg de l'adultesa
No tornà a treballar i a conduir. I dos anys després del primer ingrés, decidí deixar la medicació, perquè el psiquiatre no li feia cas i perquè no tenia cap motiu per medicar-se. Açò dugué a un altre ingrés involuntari, del qual tornà a casa més estabilitzat i amb la indicació a la família que s'havien d'encarregar que Joan prenguera la medicació cada dia.
Amb la presa regular de la medicació, els nous episodis psicòtics s'han anat espaiant i les veus cada vegada apareixen menys.
Continua tenint una lleu desconfiança, està cada vegada més lent, malgrat que en general les seues habilitats mentals es mantenen estables. Però cada vegada li costa més posar-se a fer les activitats quotidianes, com ara mantenir la seua habitació en ordre i participar en les tasques domèstiques.
Així mateix, té tendència al sedentarisme, continua fumant i la seua dieta no és la ideal.
Per altra banda, acudeix amb regularitat al servei de rehabilitació, on realitza rehabilitació de les funcions cognitives i de les activitats quotidianes, així com activitats de socialització, ioga i altres.
Des dels 45 anys, Joan podria estar vivint en un pis tutelat coordinat per una associació d'atenció amb persones amb trastorns mentals. Aquest canvi de residència es podria haver donat arran que el seu pare hauria tingut un ictus amb importants repercussions motrius i cognitives.
El possible Joan vell
Els monitors del pis podrien detectar que amb 65 Joan estaria cada vegada més despistat i presentaria més oblits.
La visita amb neurologia i amb neuropsicologia descartaria que tinguera alguna demència primària associada, com ara la Malaltia d'Alzheimer. De fet, la millora posterior en la memòria mostraria que aquesta davallada seria part del curs fluctuant en les capacitats mentals que se sol donar en l'esquizofrènia.
Un matí del 2040, podrien trobar-se mort Joan al seu llit, amb 70 anys. L'autòpsia podria mostrar una mort d'un atac al cor. De fet, les persones amb esquizofrènia tenen una esperança de vida de 10 o més anys més curta que la població general, sobretot pels factors de risc cardiovascular.
La vida fictícia de Joan ens mostra que els problemes cognitius (memòria, velocitat mental, capacitat d'autocontrol, organització…), emocionals i relacionals estan presents durant tota la vida de totes o quasi totes les persones amb esquizofrènia.
Aquests problemes haurien de ser objectius fonamentals del tractament en una intervenció integral amb enfocament biopsicosocial per tal que la persona tinga una vida el més autònoma i amb la major qualitat de vida possible.