En 2013, el washoku, que significa cultura del menjar tradicional japonès, va entrar a la llista del Patrimoni Cultural Immaterial de l'Organització de les Nacions Unides per a l'Educació, la Ciència i la Cultura (UNESCO). En aquesta pràctica social, que d'acord amb la definició de la UNESCO “es basa en un conjunt d'habilitats, coneixements, pràctiques i tradicions”, l'educació exerceix un paper fonamental.
Caiguda i auge del ‘shokuiku’
Durant l'era Meiji (1868-1912), època en la qual va començar la modernització del Japó, es van establir quatre formes d'educació: chiiku (educació intel·lectual), taiiku (física), tokuiku (moral) i shokuiku (alimentària).
Aquesta última va rebre poca atenció i, amb el temps, va ser omesa dels currículums escolars.
En la dècada de 1960, amb la liberalització del comerç internacional, es van afegir a la dieta tradicional japonesa, basada en arròs, peix, soja, etc., altres productes susceptibles de produir obesitat. Això va trencar l'equilibri saludable de l'alimentació japonesa i va fer que les malalties relacionades amb l'estil de vida, com l'aterosclerosi, la diabetis i el càncer, augmentaren significativament.
Read more: El càncer i l’obesitat: quan el foc no només crema, sinó que aviva les flames
En 2016, un estudi realitzat en animals va comparar els efectes de dietes japoneses representatives de quatre períodes diferents: 1960, 1975, 1990 i 2005. L'equip investigador van observar que els animals alimentats amb la dieta japonesa de 1975 presentaven una esperança de vida més llarga, un retard de la senescència i una millor conservació de les capacitats d'aprenentatge i memòria en comparació amb els alimentats amb la dieta de 2005.
Així mateix, el grup que va ingerir la dieta japonesa de 1990 va mostrar una tendència a una esperança de vida més llarga que el grup alimentat amb la dieta de 2005. Aquests resultats reforçaren l'interès pels possibles beneficis per a la salut de les pautes alimentàries tradicionals japoneses i va ser el punt de partida arran del qual es va legislar el shokuiku.
La Llei bàsica de ‘shokuiku’ de 2005
Al Japó, aquesta llei és una política integral que estableix els fonaments del shokuiku, amb l'objectiu de millorar els hàbits alimentaris i la salut general de la població. Té set àrees d'acció:
Promoure la salut, així com crear una personalitat rica a través de la shokuiku.
Sentir gratitud pel menjar.
Activar campanyes de shokuiku.
Participació activa de pares i professors en la promoció del shokuiku en infants.
Participar i dur a terme activitats de shokuiku.
Respectar la cuina tradicional i donar suport a la producció d'aliments locals.
Promoure l'educació sobre seguretat alimentària a través del shokuiku.
Un aspecte rellevant de la posada en pràctica d'aquesta política integral és que el govern estatal, els governs locals i les institucions educatives són responsables d'implementar i promoure el shokuiku, així com d'encoratjar els progenitors i educadors a participar activament en l'educació alimentària de les criatures.
Aquesta llei provenia d'una base científica desenvolupada a la fi del segle XIX pel farmacèutic militar Sagen Ishizuka. Aquest autor, en Teoria química de la dieta per a la longevitat i en Dieta per a la salut, les seues dues obres clau, ja esmentava la importància que l'educació física, intel·lectual i moral té en relació amb el shokuiku.
La Llei de dinars escolars de 2009
Aquesta llei va ser una modificació significativa que es va produir com a resposta a la Llei bàsica sobre shokuiku de 2005 i emfatitzava la importància dels dinars escolars, anomenats kyushoku, i que són un component central del shokuiku.
El nou text legal tenia l'objectiu de reenfocar i reforçar la llei existent de 1954. Destacava especialment la nutrició i establia les bases legals per a la contractació de nutricionistes escolars. Aquests professionals hi apareixen com a responsables de supervisar i planificar els dinars escolars, incloent-hi una varietat de plats que solen contenir arròs o pa, una sopa, un plat principal de proteïnes i una àmplia varietat de verdures.
D'altra banda, l'alimentació se centra en ingredients locals i de temporada per a les escoles, la qual cosa fa costat a l'agricultura local. També en l'educació sobre el consum responsable i l'impacte ambiental dels aliments.
Paral·lelament, es duen a terme dues iniciatives, la primera de les quals és incentivar la participació activa de l'alumnat en el procés del dinar escolar, des de servir el menjar fins a la neteja després de dinar; un fet que, a més de fomentar la responsabilitat i el treball en equip, promou el respecte pel menjar i la reducció del desaprofitament alimentari. Quant a la segona, consisteix a proporcionar menges equilibrades i una educació formal sobre els aliments, amb la qual l'alumnat aprèn sobre nutrició, la importància d'una dieta diversa i com preparar aliments de manera segura i saludable.
Següents passos i el futur d'un ‘shokuiku’ global
De 2005 a 2015 va ser l'Oficina del Gabinet la responsable de la planificació, redacció i coordinació general de les mesures bàsiques per a promoure l'educació dietètica, per bé que des de 2016 això ho coordina el Ministeri d'Agricultura, Silvicultura i Pesca. Aquest departament també avalua anualment l'estat d'implementació de Pla bàsic de promoció del shokuiku.
L'últim d'aquests plans finalitzat, el 2016-2020, establia 21 objectius, entre els quals hi havia la implementació de dinars i esmorzars escolars compartits a les escoles secundàries, les empreses d'alimentació tradicional i les que treballen per a reduir la sal i el greix en els aliments. I encara que s'han creat i aplicat en totes les prefectures plans per a promocionar l'educació dietètica, encara no s'hi ha assolit el 100 %.
Aquesta política ha originat una disminució de la taxa d'obesitat, la qual cosa es reflecteix en un índex de massa corporal major a 30 en un 3,8 % de dones i un 4,5 % d'homes, i en el fet que la mort per malalties cardiovasculars és un de 15,3 % de la població. L'èxit del shokuiku està intentant dur-se a la pràctica en altres països asiàtics.
Hi ha 7 punts de la implementació d'aquestes polítiques pels quals és important advocar per posar-les en pràctica en altres països:
Incorporació de nutricionistes escolars. Designació de nutricionistes professionals a les escoles perquè supervisen i planifiquen els menús escolars, a fi d'assegurar que aquests siguen equilibrats i adaptats a les necessitats de desenvolupament dels infants.
Educació nutricional integrada. Integració de l'educació sobre nutrició en el currículum escolar i ensenyament a l'alumnat de la importància d'una dieta equilibrada, l'origen dels aliments i la relació entre l'alimentació i la salut.
Foment de la interdependència i sostenibilitat. Inclusió en l'educació de temes que promoguen el respecte per la naturalesa i la comprensió de la cadena de producció d'aliments, que destaquen la interconnexió entre el consum personal, la comunitat i el medi ambient.
Participació activa de l'estudiantat. Implicació de l'estudiantat en el procés de preparació d'aliments i la gestió de residus, amb l'objectiu de promoure la responsabilitat personal i el treball en equip, així com el respecte per l'aliment i la reducció del desaprofitament.
Menús culturals i tradicionals. Adaptació dels menús escolars per a incloure-hi aliments tradicionals i locals, ensenyament a l'alumnat sobre la cultura alimentària de la seua regió i foment del consum de productes locals i de temporada.
Read more: La gastronomia local enforteix la singularitat de llocs i regions
Normatives i estàndards alimentaris. Desenvolupament i aplicació de normatives estrictes per als aliments servits a les escoles, amb límits en calories, greixos i sucres, i promoció del consum de fruites i verdures.
Avaluació i millora contínua. Establiment d'un sistema d'avaluació regular per als programes d'alimentació escolar i realitzar ajustos basats en els resultats i la informació de retorn de la comunitat educativa.
Això hauria de ser una estratègia urgent de salut pública internacional, ja que les dades de l'estudi del grup d'investigació de S. Jay Olshansky ja apuntaven en 2005 al New England Journal of Medicine que l'obesitat podria reduir l'esperança de vida futura, especialment entre els joves.
L'article també explicava que si les tendències d'obesitat continuaven, possiblement disminuiria fins a cinc anys l'esperança de vida mitjana als EE. UU., en les pròximes dècades. L'estudi va ser un dels primers a suggerir que l'obesitat podria detenir o fins i tot revertir l'augment constant en l'esperança de vida observat al món desenvolupat durant el segle XX. Desgraciadament, al contrari del Japó, molts països no han capgirat aquesta tendència.
És hora d'incorporar un nutricionista en l'àmbit escolar i d'implementar un shokuiku en la vida i el país.
Sou un mitjà de comunicació? Podeu republicar els nostres articles de manera fàcil i gratuïta. Creiem en el flux lliure de la informació i publiquem sota una llicència Creative Commons.