Assistim avui a l'arribada dels baby boomers a la jubilació. Segons la tendència marcada en els últims anys, aquestes persones nascudes entre 1957 i 1973 viuran dos o tres dècades més que els seus antecessors.
Són els protagonistes de “la nova longevitat”. Com assenyala el psicòleg i gerontòleg Javier Yanguas al seu llibre Pasos hacia la nueva vejez (Destino, 2021), aquest nou període de la vida constarà de tres etapes cronològiques amb necessitats diferents: una primera fase –històricament nova– on es sentiran majors però no vells; una segona de “fragilització”, on apareixerà el diàleg amb la patologia; i, només en la tercera fase, la dependència.
Així són avui els majors
El panorama ha canviat i les necessitats dels majors també: ja no són les mateixes que fa 20 o 30 anys. No necessiten alfabetització digital. Han viscut l'emancipació de la dona i el seu avançament en la vida pública.
Intel·lectualment més preparades, aquestes persones tenen un plantejament davant la pròpia cura que difereix del de les altres generacions. No volen dependre dels seus fills i valoren aconseguir un projecte de vida on estigui present, d'una manera equilibrada, el seu benestar, la seva salut i les seves relacions socials. No obstant, l'autocura, l'autonomia personal i l'envelliment actiu és un horitzó que els resulta insuficient. Reclamen més.
Aquest és, en síntesi, el retrat dibuixat en les conclusions del I Seminari sobre la nova longevitat, celebrat entre el 23 i 25 d'octubre a Calonge i Sant Antoni (Girona) i organitzat pel Campus de l'Experiència de la Universitat Internacional de Catalunya. Experts de 16 universitats de tot el món constataren que les demandes de la generació que està arribant avui a la jubilació no són únicament sanitàries i assistencials, sinó també educatives, relacionals i de sentit.
Què fer amb el temps extra?
Com assenyala Yanguas, aquestos nous jubilats estan majoritàriament en bones condicions, però van directes a una nova vida post laboral sense un propòsit clar. Viuran més anys que els seus predecessors, però què faran amb el temps extra? No se sap, ni està prevista una resposta clara.
És una situació frustrant per ells i per la resta, perquè no es tracta d'allargar els anys de vida, sinó d'omplir de vida els anys i dotar aquesta etapa de sentit i propòsit.
A més a més, els majors són en moltes ocasions víctimes de la soledat no desitjada, que és “l'epidèmia silenciosa” del nostre temps. Avui s'estima que la pateixen un 13,4 % dels espanyols i que el 22,9 % experimenta aquest sentiment durant tot el dia. A Europa, al voltant de 30 milions de persones se senten soles amb freqüència.
Aquesta soledat pot ser física, psicològica o espiritual i, junt amb la falta de sentit, té conseqüències en la salut: major sedentarisme, aïllament, patologies i addiccions. Diversos estudis coincideixen que el sentiment de soledat provoca ansietat, depressió i deteriorament cognitiu en les persones majors.
Read more: Así afecta la soledad al cerebro de las personas mayores
Per tant, abordar la manca de sentit i la soledat no constitueix un repte d'ordre sanitari, sinó social i està majoritàriament sense resoldre.
Per aquest motiu, els experts i acadèmics convocats a la trobada van animar a treballar des de l'àmbit universitari amb les noves institucions públiques. L'objectiu és mesurar els aspectes crítics de la “nova longevitat” i dissenyar polítiques i iniciatives que van més enllà del foment pur de l'envelliment actiu, l'exercici físic i l'autonomia personal.
Oci “significatiu”
La dotació de sentit en aquesta etapa de la vida procediria fonamentalment del nombre i la qualitat de les relacions socials, particularment entre iguals. Diversos estudis constaten que quan les persones es vinculen a activitats “significatives” –classes interactives, voluntariat, senderisme, tallers, viatges, etc.– recuperen el sentit vital i la pertinença a un grup. Aquesta participació i col·laboració afavoreix a més a més el benestar i la qualitat de vida.
L'oci, sense dubte, ocupa un lloc preeminent. Un oci escollit lliurement que fomenti un vertader empoderament dels majors i la seva adaptació al context on viuen: un món que canvia.
L'educació universitària per adults majors es revela com un mitjà òptim per aconseguir aquest objectiu, ja que propícia el creixement personal i la construcció de relacions satisfactòries i sòlides entre iguals. Així ho consagra el Principi 1 del Pilar Europeu de Drets Socials (2017), on es garanteix el dret a una educació, formació i aprenentatge permanent inclusius i de qualitat perquè tots puguin participar plenament en la societat i gestionar les transicions laborals.
Una urgència: la prescripció social
Pels experts reunits a Calonge urgeix estendre iniciatives emmarcades en la denominada “prescripció social” dels adults majors com a complement de la prescripció mèdica. Es tracta d'una filosofia i una política pública amplament esteses a països de l'àmbit anglosaxó, que parteixen d'una idea tan simple com radical: la salut té una dimensió social molt important.
Una intervenció petita –una conversa, un moment d'acompanyament– pot canviar el rumb d'una vida, millorar l'autonomia personal i la salut. És un enfocament holístic que connecta les persones amb activitats significatives gràcies al suport comunitari, que potencia el seu benestar i el sentit vital.
És a dir, la prescripció social ha de passar de ser una situació excepcional a una situació esperada. Amb aquesta finalitat, les administracions, els ajuntaments, el serveis de salut i les universitats han de col·laborar impulsant mesures.
El vincle entre el sistema sanitari i els recursos comunitaris ha de fer-se més tangible mitjançant la creació de xarxes de confiança, coordinació i connexió on estigui presents activitats universitàries, culturals, artístiques, musicals, etc. Cada aula, parc o cafeteria pot convertir-se en un espai de prescripció social. I encara que cada projecte sigui diferent, tots formen part, en realitat, d'una mateixa xarxa informal de foment del benestar.
S'han de construir ponts no només entre salut i comunitat, sinó també entre generacions, cultures i disciplines. D'aquesta manera no només millorarà el benestar individual, sinó també transformarà la forma en què les societats cuiden, connecten i prosperen en els temps de “la nova longevitat”.