Durant l'última dècada, buscar parella ha passat de ser un encontre fortuït en un bar a un procés massiu basat en dades a la palma de la mà. La promesa de les aplicacions de cites és temptadora: un algorisme capaç de filtrar milers de perfils per presentar-nos la persona ‘més adequada’ en safata d'argent. Però, fins a quin punt és cert? Estem davant d'una intel·ligència artificial (IA) infal·lible o, més aviat, d'un simple sistema de classificació per popularitat?
Per entendre-ho, hem d'examinar més de prop algunes de les aplicacions més influents del mercat actual, concretament Tinder, Bumble i Hinge. Tot i que el seu objectiu és el mateix, la seva arquitectura interna, el que podríem anomenar la “ment” que decideix quins perfils se mostren, funciona de maneres diferents.
Tinder i Bumble: el regnat de la desitjabilitat (sistema ELO)
Durant anys, l'algorisme de Tinder es va basar en el que es va conèixer com la puntuació ELO. Aquest sistema es va manllevar del món dels escacs; no pretenia emparellar la gent segons els interessos compartits, sinó que classificava els usuaris segons el seu nivell de desitjabilitat.
El sistema funcionava de la manera següent: si una persona amb una puntuació alta (algú que rep molts ‘likes’) et dona un ‘like’, la teva puntuació augmenta significativament. Si algú amb una puntuació baixa et rebutja, la teva visibilitat disminueix.
Tot i que Tinder afirma que aquest sistema ELO públic ha estat retirat, el seu algorisme actual n'és una evolució. Avui dia utilitza IA que analitza el comportament en temps real. No li importa tant si dius que t'agrada fer senderisme, sinó més aviat quant de temps passen els altres mirant les teves fotos o si ets selectiu a l'hora de desplaçar. A més, els seus creadors afirmen que recompensa molt els usuaris que són molt actius a l'aplicació.
Mentrestant, Bumble, la fundadora de la qual també va ser cofundadora de Tinder, ha anat un pas més enllà el 2026 amb el llançament de Bee, un assistent d'IA generativa. A diferència del lliscament tradicional, Bee conversa amb l'usuari per entendre els seus valors i objectius reals, intentant trencar l'embranzida de la puntuació de desitjabilitat per oferir connexions basades en la personalitat.
Hinge: la ciència de la compatibilitat
Hinge es promociona amb l'eslògan “l'aplicació dissenyada per ser eliminada”. El seu enfocament tècnic difereix del dels seus competidors perquè no utilitza un sistema de classificació per popularitat, sinó l'algorisme de Gale-Shapley.
Aquest algorisme, que va guanyar un premi Nobel d'Economia, busca resoldre el “problema del matrimoni estable”. En lloc de mostrar-te la persona més atractiva de la teva ciutat, Hinge analitza les teves interaccions: a qui envies comentaris (no només ‘likes’) i amb qui tens converses llargues. La seva funció ‘Most Compatible’ utilitza l'aprenentatge automàtic per predir no només a qui li dones ‘like’, sinó qui et done ‘like’ a tu, basant-se en els patrons de comportament d'usuaris similars.
La química amb altra persona no coneix d'algorismes
Aquí és on cal separar el màrqueting de la realitat. La IA de les aplicacions de cites és extremadament precisa en un aspecte: predir amb qui acabaràs passant el dit cap a la dreta. És excel·lent a l'hora d'identificar els teus “prejudicis visuals” (si prefereixes les rosses, algú amb barba o algú que vesteix d'una determinada manera, per exemple).
No obstant això, la seva precisió a l'hora de trobar una parella adequada a llarg termini és molt inferior per diverses raons:
La paradoxa de les dades autodeclarades: els usuaris d'aquestes plataformes poden mentir o presentar una versió idealitzada de si mateixos als seus perfils. Cap algorisme ni IA pot saber si algú és divertit o té mal geni només a partir de poques fotos i una cita breu sobre un tema en concret.
La química no és algorítmica: la ciència ha demostrat que l'atracció física i la connexió emocional depenen de diversos factors, com ara l'olor, el llenguatge corporal i la cadència de la veu, elements que una aplicació encara no pot processar.
L'efecte placebo: Una altra cosa que pot passar és que si tenim fe en aquests algorismes i ens diuen, per exemple, que algú és “compatible al 90 %”, tendim a esforçar-nos més, la qual cosa farà que la interacció funcioni millor. Tot això, simplement perquè hem cregut completament en l'algorisme.
Una eina de filtratge massiu, però no un oracle de l'amor
La confiança en una aplicació de cites s'ha de prendre amb pinces. Un estudi recent suggereix que, tot i que el 61 % dels usuaris confia que els algorismes coincideixen amb les seves preferències, gairebé la meitat informa d'experiències negatives a causa de converses sense sentit o perfils que no reflecteixen la realitat.
No hem d'oblidar que el model de negoci d'aquestes aplicacions es basa en la retenció d'usuaris. L'objectiu de l'empresa és que els usuaris paguen una subscripció o miren anuncis. Qui hi troba la seva parella ideal el primer dia, deixa de ser un client rendible.
També és possible que els algorismes atrapin els usuaris en una ‘cambra de ressonància’, mostrant-los només persones del mateix estatus socioeconòmic o ètnia, i limitant així la diversitat de les connexions.
En resum, la IA a les aplicacions de cites és una eina de filtratge massiu, no pas un oracle de l'amor. És molt eficaç per estalviar-li la molèstia de mirar milers de persones que no li anirien gens bé, però és incapaç de garantir que la persona que té davant serà l'amor de la seva vida.
Podem confiar en elles per conèixer gent nova, però l'exactitud final sempre dependrà del factor humà: aquella primera cita on, finalment, l'IA s'apaga i entra en joc la intuïció.
Al cap i a la fi, l'algorisme li pot posar davant de la porta, però depèn de vostè decidir si vol entrar.