Eivissa sota l’aigua: què ens diuen els peixos sobre l’estat real de les seues prades marines

Les prades de Posidonia oceanica són una de les comunitats biològiques més importants al Mediterrani. En alguns punts del litoral d’Eivissa, continuen sent extenses i estructuralment ben conservades. Això és, en gran part, gràcies a la intensa tasca de divulgació realitzada durant les últimes dècades.

La mala notícia és que aquest estat de bona conservació identificat en alguns punts de l’illa no sempre és un indicador de bon estat ecològic. Quan s’analitzen les comunitats de peixos associades a aquestes prades, la realitat resulta més complexa i preocupant.

Censos de peixos

Els censos visuals de peixos que realitzem en el marc del projecte MarPitius25 de l’Aula Eivissa Preservation de Criminologia Blava de la Universitat Jaume I mostren que, fins i tot sobre prades ben desenvolupades, les comunitats aquàtiques poden presentar una riquesa específica baixa –nombre total d’espècies en un hàbitat–. A més, la seua abundància –nombre total d’individus d’una espècie particular present en una àrea, comunitat o ecosistema determinat– i la seua biomassa –quantitat total de matèria orgànica viva en una àrea– són inferiors a l’esperable per a aquesta mena d’hàbitat.

Aquest contrast entre la bona aparença de l’hàbitat i la resposta biològica planteja interrogants rellevants sobre el funcionament real dels ecosistemes costaners a Eivissa.

Els peixos tenen molt a dir

El nostre projecte de recerca va partir de la realització d’un cens de peixos per al diagnòstic científic de l’impacte acumulatiu sobre les aigües costaneres d’Eivissa.

Les prades de Posidonia oceanica són hàbitats prioritaris i especialment sensibles a pressions antròpiques, com la salinitat, la terbolesa, els efluents urbans i altres alteracions associades a l’ús intensiu del litoral. Per això, la fauna que pot albergar aquest hàbitat prioritari constitueix un indicador biològic directe de l’estat de l’ecosistema.

El treball de camp es va dur a terme el juny de 2025, coincidint amb un període d’elevada pressió sobre el litoral eivissenc. Seleccionem tres zones d’estudi: Santa Eulària, Cala Sol d’en Serra i Talamanca. El motiu? La seua rellevància ecològica i social, així com la seua proximitat a emissaris –conduccions per al transport d’aigües residuals parcialment tractades fins a la zona d’abocament, generalment localitzada mar endins– i àrees que acumulen diferents impactes antròpics.

Els mostrejos, duts a terme pel Laboratori Marí de Dénia de l’Institut Multidisciplinari del Medi “Ramón Margalef”, de la Universitat d’Alacant, es van realitzar mitjançant censos visuals amb busseig autònom.

Baixa riquesa i biomassa

En total, es van estimar 3 243 individus pertanyents a 15 espècies, a més d’una categoria registrada com a “juvenils no identificats”. Per localitats, es van detectar 12 espècies a Cala Sol d’en Serra, 12 a Talamanca i 11 a Santa Eulària.

Les comunitats van estar dominades numèricament per un grup reduït de cinc espècies, entre les quals van destacar Chromis chromis, Oblada melanura, Sarpa salpa, Coris julis i Boops boops. Mentrestant, la resta d’espècies va aparèixer amb abundàncies molt menors.

A escala local, els valors mitjans estandarditzats mostren diferències espacials, però un patró comú de biomassa relativament baixa per a prades de Posidonia oceanica ben conservades.

El mateix informe subratlla que algunes espècies gregàries poden aportar abundància i biomassa, sense reflectir necessàriament una comunitat estructuralment complexa, per la qual cosa resulta imprescindible analitzar el conjunt del seu acoblament –subconjunt d’espècies taxonòmicament relacionades que coexisteixen en un lloc i temps específics–.

Predomini de grandàries petites

En totes les estacions mostrejades, s’observa un clar predomini d’individus de petita grandària, acompanyat d’una presència extremadament reduïda d’exemplars adults.

Aquest patró, que es repeteix de manera consistent en les tres zones estudiades, resulta especialment cridaner per haver-se registrat sobre prades estructuralment ben conservades.

Des del punt de vista ecològic, aquesta combinació pot suggerir que, encara que l’hàbitat manté la seua integritat física, no està funcionant com un espai capaç de sostenir poblacions de peixos amb una estructura completa.

L’informe de resultats planteja que l’escassa presència d’exemplars de més grandària podria deure’s al fet que aquests individus viatgen a altres àrees o sobreviuen fora de les zones mostrejades, en lloc de romandre-hi. En qualsevol cas, la conseqüència observable és una comunitat dominada per grandàries petites i amb una biomassa global reduïda.

Contrast amb altres zones del Mediterrani

Per a contextualitzar aquests resultats, l’estudi els compara amb un mostreig equivalent realitzat en el litoral de Dénia (Alacant). Encara que el mateix informe adverteix que allí es van realitzar més transsectes i que les comparacions directes han d’interpretar-se amb cautela, el contrast general és clar.

A Dénia es va registrar un nombre d’espècies més gran, una major presència d’espècies d’interès comercial i una estructura de grandàries més equilibrada. Mentre que, a Eivissa, el 97,6 % dels individus van correspondre a la categoria de grandària petita, a Dénia aquest percentatge va ser notablement menor. La biomassa i la diversitat van ser també superiors en el litoral continental.

Aquest contrast reforça la interpretació que el litoral eivissenc pot trobar-se en una situació més compromesa, coherent amb la major intensitat i acumulació de pressions descrites en el marc de MarPitius25. Aquesta iniciativa interdisciplinària cerca diagnosticar l’impacte acumulatiu dels abocaments de dessaladores, estacions depuradores d’aigües residuals i altres contaminants sobre les aigües costaneres d’Eivissa, des d’una perspectiva científica, jurídica i ecològica.

Les conclusions d’aquest estudi no es limiten a descriure un estat puntual, sinó que apunten a la necessitat d’implantar una xarxa de monitoratge. L’informe subratlla que és necessari repetir els censos en diferents estacions i al llarg de diversos anys per a determinar la variabilitat temporal. D’aquesta manera, permetrà confirmar si els patrons observats es mantenen i ajudarà a comprendre com evoluciona l’estructura de les comunitats de peixos.

Només mitjançant un seguiment continuat és possible identificar amb precisió les zones més adequades per a la creació o delimitació d’àrees marines protegides. Això permetria avaluar si les mesures de protecció que s’estan implantant contribueixen eficaçment a la seua recuperació.

Més enllà de les aparences

Els resultats ara publicats mostren que la conservació estructural de les prades de Posidonia oceanica no garanteix per si sola el bon funcionament ecològic del sistema analitzat.

Comunitats amb baixa riquesa, biomassa continguda i una presència reduïda de peixos, en comparació amb altres zones, poden representar un senyal d’alerta que no sempre és visible a simple vista.

En aquest escenari, incorporar indicadors biològics com la composició, l’estructura de grandàries i la biomassa de les comunitats de peixos en la gestió del litoral ens permetrà detectar efectes antròpics acumulatius abans que el mal puga arribar a ser irreversible.

I és que conservar la mar no és només mantenir la seua aparença: s’ha d’assegurar que els ecosistemes funcionen de manera completa i sostenible a llarg termini.